Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiques.htmlCom entendre les taules taxonòmiques
Gos
Registre fòssil: Plistocè superior – actualitat
Un gos pastor alemany
Estat de conservaciĂł
Estat: Domesticat
ClassificaciĂł cientĂ­fica
Regne: Animalia
FĂ­lum: Chordata
Classe: Mammalia
Infraclasse: Eutheria
Ordre: Carnivora
FamĂ­lia: Canidae
Gènere: Canis
Espècie: C. lupus
Subespècie: C. l. familiaris
Nom trinomial
Canis lupus familiaris
(Linnaeus, 1758)

El gos, ca o cutxo (Canis lupus familiaris) és un mamífer domèstic de la família dels cànids. L'evidència arqueològica demostra que el gos ha estat en convivència propera amb els humans des de fa com a mínim 9.000 anys, però possiblement des de fa 14.000 anys.[1] L'evidència fòssil demostra que els avantpassats dels gossos moderns ja estaven associats amb els humans fa 100.000 anys.[2]

A les Illes Balears i a parts de la Catalunya Nord el gos rep el nom de ca, que prové directament del mot llatí canis, que al seu torn prové de la forma protoindoeuropea *kwon-[3]. Una de les variacions d'aquesta forma indoeuropea és cuon, que a través del grec antic κύων ha portat a termes de la llengua catalana com ara "cinisme" o "cinocefàlia". L'arrel llatina es reflecteix en altres llengües romàniques: chien, cane, can, câine, cão, etc. D'altra banda, el terme més estès als Països Catalans per referir-se a aquest animal, gos, té un origen expressiu a partir de l'expressió "gus" o "kus", utilitzada antigament per cridar o dirigir-se als gossos. És atestada per primer cop l'any 1342.[4]

N'hi ha aproximadament 800 races (més races que qualsevol altre animal)[5] que varien significativament en dimensions, fisonomia i temperament, i que presenten una gran varietat de colors i de tipus de pèl diferents. Tenen una gran relació amb els humans, servint d'animals de companyia, d'animals de guàrdia, de gossos pigall o de gossos pastors, per exemple.

Amb un nombre estimat de 400 milions de gossos en llars d'arreu del món, és un dels animals de companyia més populars, probablement només superat pels gats.[6] Es creu que el llop gris, del qual és considerat una subespècie, n'és l'avantpassat més immediat.[7] Les investigacions més recents indiquen que el gos fou domesticat per primera vegada a l'est d'Àsia, possiblement a la Xina;[8] tanmateix, és incert si tots els gossos domèstics provenen d'un mateix grup o si el procés de domesticació es repetí diversos cops.

Taula de continguts

edita Nomenclatura

Existeixen diverses formes per referir-se a un grup d'animals. Són comuns els substantius col·lectius: bandada (ocells), porcada (porcs) o banc (peixos). En el cas dels gossos, el terme correcte en català per referir-se a un grup d'ells, especialment quan cacen junts, és "gossada".[9] Per referir-se a una cria de gos, el terme correcte és "cadell", un terme que posteriorment s'ha estès per a denominar les cries d'altres mamífers carnívors com el lleó, l'ós o el llop.

Els gossos els avantpassats dels quals es troben registrats formalment són denominats com a gats amb pedigrí. En termes estrictes, un pura sang és aquell que té avantpassats de la mateixa raça, mentre que en el cas d'un gos de pedigrí és essencial l'existència d'un registre genealògic dels seus avantpassats. Aquests registres genealògics han estat criticats per grups en defensa dels animals[10] que argumenten que promou una discriminació en contra dels gossos mestissos; i per veterinaris,[11] que afirmen que les associacions canines només tenen en compte la puresa de la raça del gos sense valorar-ne la salut.

edita Taxonomia

Es creu que el llop gris és l'avantpassat més immediat dels gossos domèstics.

El gos fou descrit com a Canis familiaris i Canis familiaris domesticus per Carl von Linné a la seva obra Systema Naturae del 1758.[12] Linné utilitzà dos noms diferents perquè creia que els gossos salvatges (Canis familiaris) eren diferents dels gossos domèstics (Canis familiaris domesticus). Tanmateix, el 1993, la Smithsonian Institution i l'American Society of Mammalogists feren una revisió taxonòmica dels gossos, reclassificant-los com una espècie del llop gris (Canis lupus).

Els gossos donen el seu nom a la família dels cànids, que inclou també els llops, les guineus, els coiots, els xacals, els gossos salvatges africans i els dingos. Es creu que aquests últims podrien formar part de la mateixa subespècie que els gossos domèstics, però provisionalment se'ls classifica dins la subespècie Canis lupus dingo.[13]

A un nivell taxonòmic més alt, també donen nom al subordre dels caniformes. Igual que els gossos, els animals que formen aquest grup comparteixen una sèrie de característiques: manquen d'urpes retràctils, tenen més dents que els feliformes (cosa que els permet processar l'aliment vegetal molt millor que els gats, per exemple), un musell llarg, carnisseres menys especialitzades que les dels fèlids, una dieta mitjanament omnívora i oportunística, i una bul·la auditiva unicameral o parcialment dividida, composta d'un únic os.

edita DomesticaciĂł

Mosaic romĂ  mostrant un gos amb collar.

Basant-se en les anàlisis d'ADN, els llops avantpassats dels gossos moderns se separaren de la resta de llops fa uns cent mil anys,[14][15] i els gossos foren domesticats d'aquests llops grisos fa uns quinze mil anys.[16] Aquesta data significaria que els gossos foren la primera espècie en ser domesticada pels humans. Les proves apunten a què els gossos foren domesticats per primer cop a l'est d'Àsia, possiblement a la Xina, i algunes de les cultures que arribaren a Nord-amèrica s'endugueren gossos des d'Àsia.[8]

La relació entre els humans i els gossos es remunta al passat llunyà. Les proves arqueològiques i genètiques coincideixen en indicar que la domesticació tingué lloc a finals del Paleolític superior, a prop del límit Plistocè/Holocè, fa entre 17.000 i 14.000 anys. Ni la morfologia d'ossos fòssils, ni les anàlisis genètiques de les poblacions de gossos i llops antigues i actuals, han estat capaces fins ara de determinar amb certesa si tots els gossos són el producte d'una única domesticació, o si foren domesticats de manera independent en més d'un lloc. Els gossos domèstics podrien haver-se aparellat amb poblacions locals de llops salvatges en diverses ocasions (un procés que en genètica es coneix com a introgressió). Els gossos podrien haver estat domesticats per mitjà de diversos processos; podrien tenir l'origen en la cria de cadells de llop des de petits, fàcilment socialitzables[1] i que, després d'algunes generacions de reproduir-se entre ells, haurien donat peu a la varietat domèstica. Alternativament, els gossos podrien ser els descendents de llops menys propensos a fugir dels humans; aquesta tendència socialitzadora s'hauria anat amplificant al llarg de les generacions fins arribar a un estat de domesticació completa.[17]

Els ossos de gos més antics coneguts, dos cranis de Rússia i una mandíbula d'Alemanya, daten d'entre fa 13.000 i 17.000 anys. El seu avantpassat més probable és el gran llop holàrtic septentrional, Canis lupus lupus. Restes de gossos més petits de dipòsits en coves del Mesolític (Natufià) al Pròxim Orient, que daten de fa uns 12.000 anys, han estat interpretats com a descendents d'un llop del sud-oest d'Àsia més gràcil, Canis lupus arabs. L'art rupestre i restes d'esquelets indiquen que, fa uns 14.000 anys, els gossos s'estenien des del nord d'Àfrica, a través d'Euràsia, i fins a Nord-amèrica. Les restes de gossos enterrats al cementiri mesolític de Sværdborg (Dinamarca) suggereixen que a l'antiga Europa els gossos eren companys estimats.

edita Morfologia

Diagrama de l'anatomia general d'un gos: 1. front, 2. musell, 3. barballera, 4. espatlla, 5. colze, 6. pota anterior, 7. punt més alt de la gropa, 8. cuixa, 9. garró, 10. potes posteriors, 11. creuera, 12. greixet, 13. potes, 14. cua

L'enorme varietat de morfologies en les diferents races de gos fa difícil determinar la mida i el pes mitjans dels gossos. Amb una alçada d'entre 71 i 90 cm, el lloper irlandès és la raça més alta de gos[18] (tot i que alguns exemplars de gran danès superen aquesta mida, arribant fins a 107 cm).[19] La raça més petita de gos és el chihuahua, amb una mida de 15-25 cm a la creu. Amb un pes mitjà d'entre 1,5 i 3 quilograms (i que en alguns casos, pot no superar els 500 g),[20] els chihuahues també són els gossos més lleugers; els mastins anglesos i els santbernats són els gossos més pesants, amb un pes que pot arribar a més de 140 kg.[21]

La longevitat dels gossos varia d'una raça a l'altra, però en general les races més petites viuen més temps que les més grans. Els gossos més petits sovint viuen fins a l'edat de quinze o setze anys, mentre que els gossos més grans poden tenir una esperança de vida de només la meitat. Entremig s'hi troben totes les races intermitges. El gos més vell del qual es té constància, un gos ramader australià anomenat Bluey, morí l'any 1939 a l'edat de vint-i-nou anys.[22] L'esterilització de l'animal pot prolongar o escurçar-ne la vida, reduint el risc de contraure malalties com ara piomètria en les femelles o càncer testicular en els mascles. També redueix el risc d'accidents i ferides, car els gossos no esterilitzats es barallen i s'escapen més. D'altra banda, la castració dels mascles afavoreix l'aparició de càncer de pròstata, una malaltia que pot escurçar dràsticament la vida de l'animal.[23]

edita Diferències respecte a altres cànids

En comparació amb llops de mida equivalent, els gossos tendeixen a tenir el crani un 20% més petit i el cervell un 10% més petit, a més de tenir les dents relativament més petites que altres espècies de cànids.[6] Els gossos requereixen menys calories per viure que els llops. La seva dieta de sobres dels humans féu que els seus cervells grans i els músculs mandibulars utilitzats en la caça deixessin de ser necessaris. Alguns experts pensen que les orelles flàccides dels gossos són el resultat de l'atròfia dels músculs mandibulars.[6] La pell dels gossos domèstics tendeix a ser més gruixuda que la dels llops, i algunes tribus esquimals prefereixen la seva pell per vestir-se, degut a la seva resistència al desgast en un clima inhòspit.[6] A diferència dels llops, però igual que els coiots, els gossos domèstics tenen glàndules sudorípares als coixinets de les potes.[6] Les potes d'un gos són aproximadament la meitat de les d'un llop, i la seva cua tendeix a corbar-se cap amunt, un altre tret que no s'observa en els llops.[24]

edita ImportĂ ncia dels sentits en el gos

Gust

Entre els sentits del gos, el del gust Ă©s el que menys s'ha investigat, fins ara se'l relaciona amb el sentit de l'olfacte. Les preferències del gos per un sabor o un altre, depenen de l'olor, Ă©s a dir si li agrada l'olor es menja allò que tĂ© al davant, si l'olor no li agrada ho rebutja. Prefereix els sabors dolços, salats o forts.cal citaciĂł És capaç de distingir els sabors bĂ sics (Ă cid, amarg, salat i dolç) de manera semblant a l'homecal citaciĂł. Una cosa curiosa que pot fer el gos i que per nosaltres resulta limitat Ă©s que, per exemple, quan mengem sopa, nosaltres podem percebre una olor i un sabor. El gos, al menjar sopa, sap distingir per l'olor i el sabor, cadascun dels ingredients amb el que s'ha fet la sopa. De tota manera, el gos confia mĂ©s en l'olfacte que en el gust, per això Ă©s l'animal mĂ©s fĂ cil d'enverinar.

OĂŻda

L'oĂŻda dels gossos els permet de sentir freqüències d'entre 70 Hz i 100 KHzcal citaciĂł (l'home nomĂ©s pot percebre freqüències entre els 16 Hz i els 20 KHz, a mĂ©s, disposen d'unes orelles amb una gran mobilitat, fet que els permet d'usar-les a mode de "radar".

Tacte

Els coixinets de les potes són extremadament sensibles i gràcies a ells poden percebre petites vibracions al terra. De cadells, en absència de visió i oïda, és el seu principal sentit.

Olfacte

Un gos disposa de 200 milions de cèl·lules olfactives (l'home només en disposa de 5 milions). Això el dota d'una gran capacitat olfactiva, obviament. En molts casos no li cal veure a algú per reconèixer-lo per l'olor.

Gos mestĂ­s
Gos petaner
Vista

A diferència del que molta gent creu, la vista no Ă©s ni molt menys el principal sentit d'un gos. De fet, l'existència de menys cèl·lules còniques que els homes al fons de la retina, fan que la seva visiĂł sigui en colors propers al blau i al vermellcal citaciĂł. La seva vista a llarga distĂ ncia Ă©s molt mĂ©s bona que a curta distĂ ncia. Al tenir els ulls mĂ©s separats que l'home, li presta però un major angle de visiĂł, que oscil·la entre els 250 i els 290 graus (l'home tĂ© un angle de visiĂł proper als 210 graus). En la foscor, al poder dilatar mĂ©s les pupil·les que l'home, pot captar mĂ©s llum, i en resum, veure-hi millor.

edita Gossos cèlebres

edita Races

És un animal que destaca per la seva variabilitat fenotípica donant lloc a moltes races de gossos entre les quals hi ha: beagle, bichon maltès, bòxer, ca de bestiar, dingo, labrador retriever, landseer, lhasa apso, gos d'atura, gos d'atura aranès, mastí tibetà, newfoundland, pastor alemany, podenc eivissenc, rater mallorquí, teckel, West Highland White Terrier, Yorkshire terrier

edita Referències

v â€˘ d â€˘ e
Referències i notes
  1. ↑ 1,0 1,1 Scott, John Paul (1965). Dog behavior;: The genetic basis, University of Chicago Press. ISBN 0-226-74338-1. 
  2. ↑ «Humans live a dog's life». abc.net.au, 26 de març del 2002. [Consulta: 07-04-2007].
  3. ↑ «"kwon"». The American Heritage Dictionary, 2000. [Consulta: 02-09-2008].
  4. ↑ Enciclopèdia Catalana. «Entrada "gos" al GDLC». [Consulta: 16 d'agost del 2008].
  5. ↑ Swaminathan, Nikhil. «Why are different breeds of dogs all considered the same species?». Scientific American. Â«Dogs are highly unusual in their variation ...»
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Coppinger, Ray (2001). Dogs: a Startling New Understanding of Canine Origin, Behavior and Evolution, p352. 0684855305. 
  7. ↑ Lindblad-Toh, K, i cols. (2005). «Genome sequence, comparative analysis and haplotype structure of the domestic dog». Nature 438: 803–819. DOI:10.1038/nature04338.
  8. ↑ 8,0 8,1 Savolainen, Peter, Ya-ping Zhang, Jing Luo, Joakim Lundeberg, and Thomas Leitner (22-11-2007). «Genetic Evidence for an East Asian Origin of Domestic Dogs». Science 298 (5598): 1610–1613. DOI:10.1126/science.1073906.
  9. ↑ Enciclopèdia Catalana. «Entrada "gossada" al GDLC». [Consulta: 16 d'agost del 2008].
  10. ↑ Dave Workman (2003). Peta Files: The Dark Side of the Animal Rights Movement, Bellevue, Wash: Merril Press. ISBN 0-936783-32-X. 
  11. ↑ A Terrible Beauty
  12. ↑ ITIS Standard Report Page: Canis familiarus domesticus
  13. ↑ Corbett (2004). Canis lupus ssp. dingo. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la IUCN, 2006. IUCN 2006. Consultat el 11 de maig del 2006.
  14. ↑ Vilà, Carles, Carles Vila, Peter Savolainen, Jesus E. Maldonado, Isabel R. Amorim, John E. Rice, Rodney L. Honeycutt, Keith A. Crandall, Joakim Lundeberg, Wayne, Robert F. (30 de gener del 1997). «Multiple and ancient origins of the domestic dog» (pdf). Science 276: 1687–1689. DOI:10.1126/science.276.5319.1687. Data de consulta 09-12-2006.
  15. ↑ Kerstin, Lindblad-Toh, Claire M Wade, Tarjei S. Mikkelsen, Elinor K. Karlsson, David B. Jaffe, Michael Kamal, Michele Clamp, Jean L. Chang, Edward J. Kulbokas III, Michael C. Zody, Evan Mauceli, Xiaohui Xie, Matthew Breen, Robert K. Wayne, Elaine A. Ostrander, Chris P. Ponting, Francis Galibert, Douglas R. Smith, Pieter J. deJong, Ewen Kirkness, Pablo Alvarez, Tara Biagi, William Brockman, Jonathan Butler, Chee-Wye Chin, April Cook, James Cuff, Mark J. Daly, David DeCaprio, Sante Gnerre, Manfred Grabherr, Manolis Kellis, Michael Kleber, Carolyne Bardeleben, Leo Goodstadt, Andreas Heger, Christophe Hitte, Lisa Kim, Klaus-Peter Koepfli, Heidi G. Parker, John P. Pollinger, Stephen M. J. Searle, Nathan B. Sutter, Rachael Thomas, Caleb Webber (8 de desembre del 2005). «Genome sequence, comparative analysis and haplotype structure of the domestic dog». Nature 438: 803–819. DOI:10.1038/nature04338.
  16. ↑ Mcgourty, Christine. «Origin of dogs traced». BBC News, 22-11-2002. [Consulta: 29-11-2006].
  17. ↑ «Dogs that Changed the World; The Rise of the Dog». PBS-Nature. [Consulta: 08-05-2007].
  18. ↑ Dog Breed Info Center. Irish Wolfhound.
  19. ↑ «Tallest Dog Living». Guinness World Records. [Consulta: 24-09-2008].
  20. ↑ FCI Chihuahua Document PDF
  21. ↑ Mastiff – Kaynine Online
  22. ↑ Vegetable-Eating Dog Lives to Ripe Old Age of 29; Also: Who is the Oldest Dog in the World; And: How to Make Your Dog Live 1.8 Years Longer
  23. ↑ Canine prostate carcinoma: epidemiological evidence of an increased risk in castrated dogs, Teske E, Naan EC, van Dijk EM, Van Garderen E, Schalken JA, Departament de Ciències Clíniques dels Animals de Companya, Universitat d'Utrecht (Països Baixos).
  24. ↑ Lopez, Barry (1978). Of wolves and men, pp.320. ISBN 0743249364. 

edita Enllaços externs

 A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Gos
Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tĂ xon o clade dins el projecte Wikispecies.