 |
Aquest article és sobre la comunitat autònoma. Per a altres definicions vegeu: Catalunya (desambiguació). |
.svg)
Catalunya (Cataluña en castellà i Catalonha en occità ) és un paÃs[1] europeu de la Mediterrà nia occidental constituït com a comunitat autònoma d'Espanya. És situada a la costa nord-oest de la penÃnsula Ibèrica limitant al nord amb Andorra i França, a l'oest amb Aragó, al sud amb la Comunitat Valenciana i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt terres de parla catalana o els Països Catalans. Per diferenciar-la del territori històric, sovint es denomina comunitat autònoma de Catalunya.
Catalunya va ser una possessió antiga de l'Imperi Romà . Postetiorment, va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Els moros la van conquerir el 712, però en van ser expulsats només setanta-sis anys després amb el suport de Carlemany. Els comtes francs van convertir Catalonia en un domini independent.[2] Posteriorment es va confederar amb la Corona d'Aragó, la qual, al seu torn, dos segles després, va ser integrada al Regne d'Espanya, tot i que va conservar les seves institucions autònomes de govern fins el segle XIX. El 1978, va recuperar la seva autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma de l'Estat espanyol.
El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera à mpliament majorità ria en el Preà mbul de l'Estatut d'autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.[3]
En l'actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d'Espanya. La capital és Barcelona.[4] La població de Catalunya el 2006 superava els 7 milions d'habitants, en un total de 946 municipis dels quals 59 superen els 20.000 habitants. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.
Taula de continguts |
ToponÃmia
El nom de Catalunya es va començar a utilitzar a mitjan del segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispà nica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans. L'origen del mot, Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. La teoria més acceptada és que es deriva de "terra de castells",[5] i que hagi evolucionat del terme castlà , el governador d'un castell.[6][7] D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholà ndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la penÃnsula ibèrica) com a Gòtia. Altres teories suggereixen que prové d'un mÃtic prÃncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquà a catalans.[8]
El Principat de Catalunya és un terme jurÃdic (en llatà principatus) que aparegué al segle XIV per indicar el territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual (en llatÃ, princeps) era el rei del Casal de Barcelona, sense ser formalment un regne sinó una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per les Corts. Tot i que el territori del Principat fou posteriorment cofederat amb la corona d'Aragó i aquesta amb el regne d'Espanya, i que una porció en va ser annexionada per França (en l'actualitat, territori conegut com la Catalunya del Nord), el terme "Principat" sovint ha estat utilitzat per referir-se a les quatre provÃncies catalanes que conformen la comunitat autònoma, de manera informal, fins l'actualitat.
Geografia fÃsica
- Vegeu també: Llista de rius de Catalunya i Llista de muntanyes de Catalunya
Catalunya té una superfÃcie aproximada de 32.000 km2. Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals—(315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb la Comunitat Valenciana (52,9 km) i a l'est amb el mar Mediterrani]]. La seva situació geogrà fica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.
Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% son prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a à rees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.[9]
Topografia
Catalunya té una diversitat geogrà fica molt marcada, tenint en compte la superfÃcie relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grands trets, tres unitats morofestructurals generals:[10]
- els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la penÃnsula Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya;
- el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrà nia; i
- la Depressió Central Catalana: unitat estructural que configura el sector oriental de la Vall de l'Ebre.
Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu espanyol, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment s'ha diferenciat el Pirineu Axial, el principal del Prepirineu (meridional al territori català ) i que son formacions muntanyoses paral·leles a les serralades principals però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdós unitats són més amples a l'occident que no pas a l'orient, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca de Pallars Sobirà , és la Pica d'Estats amb 3.143 m, seguida del Puig Cedrós (2.914 m) i el Puigmal (2.910) tots dos en la frontera amb França. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la serralada del Cadà o la de Pedraforca.
El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles amb la costa, en una orientació del nord-oest cap al sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troba una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la Plana de l'Empordà , majorità riament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal, que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i volcans a l'à rea de la Garrotxa.
La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la provÃncia de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirienus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.
Hidrografia
Gairebé la la totalitat de Catalunya pertany a la conca mediterrà nia. La xarxa hidrogrà fica catalana està integrada per dues conques hidrogrà fiques importants, la de l'Ebre i les conques internes de Catalunya, totes vertent al Mediterrani. A més, hi ha la conca del Garona que desemboca a l'ocèa Atlà ntic, però només abasta el 1,73% del territori català .
La xarxa hidrogrà fica es pot dividir en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen al Mediterrani al llarg del litoral català . El primer aporta una mitjana de 18.700 hm3/any, mentre que la segona només aporta una mitjana de 2.020 hm3/any. La diferència és deguda a la gran aportació de l'Ebre, del qual el Segre és un important tributari. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrà nies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori.[11] Als Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, restes de l'època glacial. El major n'és el de Banyoles.
La costa catalana és gairebé rectilÃnia, amb una longitud superior als 500 km i amb pocs accidents geogrà fics—els més rellevants són el cap de Creus i el golf de Roses al nord, i el delta de l'Ebre al sud. On la Serralada Litoral se submergeix dins el mar, ho fa en dos segments, un entre l'Estartit i la població de Blanes (la costa Brava) i més al sur, les costes de Garraf.[12]
Clima
Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani temperat propi de la seva latitud a l'hemisferi septentrional. Tot i aixÃ, atesa la seva variada topografia, hi ha una diversitat de climes i trets particulars.[13] Les temperatures mitjanes anuals oscil·len des del 0°C als Pirineus, fins als 17°C a la costa del sud; les temperatures mà ximes poden arribar als 43°C (a les Garrigues), i les mÃnimes als -30°C (als Pirineus).[13]
Quant a la pluviositat, Catalunya pot dividir-se en dues regions:
- la Catalunya humida, integrada pels Pirineus, els Prepirineus, el Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la serralada Prelitoral, on la pluviositat és superior als 700 mm anuals; i
- la Catalunya seca; la resta del territori, on la pluviositat és inferior als 700 mm anuals.
La pluviositat té una tendència equinoccial. Al mediterrani, els estius són secs i hi ha pluges primaverals. Als Pirineus, les precipitacions hi són abundants durant maig i juny, i els estius, en general, són humits.
En considerar tant les temperatures com la pluviositat, Catalunya es divideix en tres grans dominis climà tics:[13]
- un de clima alpà (als alts Pirineus);
- un de clima atlà ntic (a la conca de la Garona);
- i un de clima mediterrani (la resta del territori), que se subdivideix en una à rea de muntanya alta i una de muntanya baixa.
Protecció de la natura
El 1990 el govern català va crear el Consell de Protecció de la Natura, un òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge, amb el propòsit de conèixer, estudiar, protegir i gestionar el medi natural català . Existeixen a Catalunya onze parcs naturals: el Parc Natural de l'Alt Pirineu, Aiguamolls de l'Empordà , el Parc Natural del CadÃ-Moixeró, el Cap de Creus, Els Ports, Parc Natural del Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, la Serra de Montsant i la Zona volcà nica de la Garrotxa; un parc nacional, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; una reserva natural, la Delta del Llobregat; i una reserva marina, les Illes Medes.
PolÃtica i govern
La Generalitat de Catalunya
La comunitat autònoma de Catalunya exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat. La norma institucional bà sica de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia. D'acord amb aquest, l'autogovern de Catalunya s'organitza polÃticament en la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de Catalunya està formada per diverses institucions de govern, entre elles:[14]
- el Parlament de Catalunya: el poder legislatiu del govern català ; al parlament es realitza el debat polÃtic i es controla i impulsa l'acció polÃtica i de govern. Entre les seves potestats, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat. Està constituït per un mÃnim de 100 diputats i un mà xim de 150, elegits per representació proporcional amb llistes de partits tancades, per un termini de quatre anys;
- la Presidència de la Generalitat, encapçalada pel president. El president és la més alta representació de la Generalitat i alhora de l'Estat espanyol a Catalunya. La seva funció és dirigir les accions del Govern; per tant és el representat del poder executiu de Catalunya; i
- el Govern o Consell Executiu és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció polÃtica i l'administració de la Generalitat. El Govern està presidit pel president de la Generalitat, el conseller primer i els altres consellers. D'acord amb aquest, les competències principals del Govern són en l'à mbit de l'educació, la sanitat i la cultura. El finançament de la Generalitat és regulat per la Llei Orgà nica de Finançament de les Comunitats Autònomes i per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
A més d'aquestes institucions, les altres institucions de la Generalitat són totes les que creï el Parlament mateix. Com a òrgans de garantia i control, en l'actualitat formen part de la Generalitat, el SÃndic de Greuges, el garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, la Sindicatura de Comptes de Catalunya que controla els comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya, i el Consell de Garanties Estatutà ries, que vetlla per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució de l'Estat espanyol de les disposicions de la Generalitat.
El poder judicial de Catalunya recau sobre el Tribunal Superior de JustÃcia, l'òrgan jurisdiccional suprem de Catalunya, segons l'Estatut del 2006. Les competències del Tribunal Superior de JustÃcia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur.
El Govern és part integrant de la Generalitat de Catalunya. La capital i seu del Govern és la ciutat de Barcelona. El President de la Generalitat entre 1980 i 2003 ha estat Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió, que fou seguit per Pasqual Maragall i Mira entre el 2003 i el 2006. A data de novembre del 2006, va ser elegit nou president José Montilla Aguilera.
Catalunya també disposa d'una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra, la força de policia civil més antiga d'Europa, els orÃgens de la qual es remunten al segle XVIII. Des de 1980 està a les ordres de la Generalitat, i des de 1994 es troba en un procés de desplegament, que finalitzarà el 2008, per substituir la Guà rdia Civil i la Policia Nacional, que depenen directament del Ministeri de l'Interior d'Espanya. L'Estat, però, conservarà un nombre limitat d'agents a Catalunya per exercir altres funcions especÃfiques; encarregats de la vigilà ncia dels ports, aeroports, costes, fronteres, duanes, règim general d'estrangeria, documents d'identitat, trà fic d'armes i explosius, protecció fiscal de l'Estat i les altres funcions que la Constitució estableix.
Els sÃmbols nacionals
Catalunya té tres sÃmbols representatius i distintius propis anomenats estatutà riament sÃmbols nacionals:[15] la bandera, l'himne i la festa nacional.
La bandera o senyera, va sorgir de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Encara que no n'hi ha cap referència documental abans del segle XIII, és una de les banderes més antigues d'Europa.[16] La bandera catalana és una faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.
L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors, escrit en la seva forma actual per Emili Guanyavents el 1899. La versió musical és de Francesc Alió de l'any 1892. Els orÃgens darrera l'himne es remunten a una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640 durant la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos van protagonitzar episodis importants. És oficial per llei del Parlament des del 25 de febrer, 1993.
La festa nacional de Catalunya es va constituir com a primera llei que va aprovar el Parlament restaurat de Catalunya el 1980. La diada nacional o Festa de Catalunya, se celebra l'11 de setembre, recordant la pèrdua de les llibertats del mateix dia de l'any 1714, després del Setge de Barcelona, i alhora l'actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió: l'esperança d'un total recobrament nacional.[16]
Divisió territorial i administrativa
Catalunya s'organitza territorialment en provÃncies. L'Estatut d'Autonomia del 2006 estableix l'organització administrativa de Catalunya en tres ens locals: els municipis, les comarques i les vegueries.
ProvÃncies
Catalunya està dividida administrativament en quatre provÃncies, l'òrgan rector de les quals és la Diputació.
Les capitals de provÃncia són les poblacions del mateix nom: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Altres ens locals
El territori català està organitzat territorialment, d'acord a l'Estatut d'Autonomia del 2006, en municipis, vegueries i comarques, definides en el TÃtol II i CapÃtol V del document.
Els municipis
L'Estatut defineix el municipi com l'ens local bà sic i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públic. A més, li garanteix autonomia per a l'exercici de les seves competències i la gestió dels seus interessos respectius. Hi ha a Catalunya a l'actualitat 946 municipis. Per sota d'aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que també gaudeixen d'una certa autonomia tot i dependre dels municipis respectius; actualment a Catalunya n'hi ha un total de 58.
Els municipis amb més habitants són (vegeu la Llista Completa):
| Posició | Municipi | Comarca | Població[17] |
|---|---|---|---|
| 1 |  Barcelona |
Barcelonès | 1.595.110 |
| 2 |  L'Hospitalet de Llobregat |
Barcelonès | 251.848 |
| 3 |  Badalona |
Barcelonès | 216.201 |
| 4 |  Terrassa |
Vallès Occidental | 202.136 |
| 5 |  Sabadell |
Vallès Occidental | 201.712 |
| 6 |  Tarragona |
Tarragonès | 134.163 |
| 7 |  Lleida |
Segrià | 127.314 |
| 8 |  Mataró |
El Maresme | 119.035 |
| 9 |  Santa Coloma de Gramenet |
Barcelonès | 116.765 |
| 10 |  Reus |
Baix Camp | 104.835 |
Les vegueries
La vegueria, una nova divisió territorial, es defineix com un à mbit territorial especÃfic per a l'exercici del govern intermunicipal i de cooperació local amb personalitat jurÃdica pròpia, i és la divisió territorial que ha adoptat la Generalitat, d'acord al Estatut del 2006, per a l'organització territorial dels seus serveis. També gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos. L'administració de les vegueries correspon als Consells de Vegueries que van substituir les diputacions.
Les comarques
Finalment, les comarques són entitats integrades per municipis per a la gestió de les seves competències i serveis locals. L'actual divisió comarcal té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de 1936 en vigència fins al 1939 quan seria suprimida pel franquisme. El 1987 la Generalitat tornà a adoptar aquesta divisió territorial i el 1988 s'hi afegiren tres noves comarques. A l'actualitat n'hi ha 41.
L'Aran
La comarca de l'Aran disposa d'un règim jurÃdic especial amb autonomia per ordenar i gestionar els afers públics del seu territori. La seva institució de govern és el Conselh Generau, format pel SÃndic, el Plen des Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Comission d'Auditors de Comdes. El sÃndic hi és la més alta representació i l'ordinà ria de la Generalitat a l'Aran. La llengua pròpia de l'Aran és l'aranès o occità , la qual també és oficial a Catalunya.
|
|||||||
Economia
| Economia | |
| PIB (PPP) | € 170.450 milions |
| PIB per cà pita | € 24.858 (2005) |
| Creixement real PIB | 3,6% (2007)[18] |
| RNB per cà pita | n/a |
| Inflació anual | 4,1% (2005) |
| Taxa d'atur | 6,6% (2006) |
| Importacions | € 67.748 milions |
| Exportacions | € 42.087 milions |
| Font: CIA Factbook i el [1] | |
Catalunya és un paÃs de tradició industrial des del segle XIX. En l'actualitat la indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya. El creixement mitjà anual del perÃode 1995-2004 en termes reals va ser inferior a la mitjana espanyola. No obstant això, el 2005 va créixer un 3,3%, el mateix percentatge que la mitjana espanyola i per damunt la mitjana europea. Segons les mateixes fonts, Catalunya es troba a la quarta posició de la classificació de comunitats segons llur Producte Interior Brut per cà pita en paritat de poder adquisitiu i aporta el 18,8% del PIB total d'Espanya, 25,5% del sector industrial del PIB i el 17,5% del sector dels serveis.[19] La taxa d'atur catalana, el 2005 era del 6,6%.
Durant el 2008, el creixement del PIB de Catalunya ha anat minvant de forma molt clara, passant del 3,6% d'evolució interanual durant el 2007, a 2,5% el primer trimestre i a 1,5% el segon trimestre[18].
Com a percentatge del total espanyol, les exportacions d'alta tecnologia de Catalunya representaren, el 2005, el 34,6%. El mateix any les importacions de Catalunya van representar el 29% del total espanyol i les exportacions el 26,8%. De les despeses per a la recerca i el desenvolupament de l'Estat, el 22,8% es van realitzar a Catalunya.[19]
Catalunya és la primera destinació turÃstica d'Espanya; el 2005 va rebre 13,2 milions de turistes entre gener i novembre, equivalent al 25,3% de tots els turistes que van arribar a Espanya, un increment del 12,7% en un any. Les principals destinacions turÃstiques de Catalunya són la ciutat de Barcelona i les platges de Costa Brava i de Costa Daurada, aixà com els Pirineus amb 10 estacions d'esquÃ: Vaquèira-Beret, La Molina, Espot EsquÃ, La Masella, Port Ainé, Vall de Núria, Boà Taüll, Port del Comte, Rasos de Peguera, Tavascan Pleta del Prat i Vallter 2000.
El preu de l'habitatge a Catalunya és el segon més alt d'Espanya, després de Madrid. El 2005 es pagaven 3.397 euros per metre quadrat. No obstant això, per ciutat, Barcelona és la ciutat més cara d'Espanya, amb un preu mitja de 3.700 euros el metre quadrat.
Des del punt de vista financer, cal destacar la tradició i èxit de les caixes d'estalvis de Catalunya, major, fins i tot, que els bancs privats. De les 46 caixes d'estalvi espanyoles, 10 són catalanes. Destaquen, especialment, La Caixa, la primera caixa d'estalvis d'Europa i Caixa Catalunya. Dels bancs, el més important de Catalunya és el Banc de Sabadell, el quart grup bancari més gran de l'Estat.
Transports i mobilitat
Catalunya està ben comunicada tant per terra, mar i aire. Per a accedir per terra existeix una à mplia xarxa d'autopistes i carreteres i la xarxa de trens.
Aeroports
- Aeroport del Prat, situat a quinze quilòmetres de Barcelona, és el més important de Catalunya, amb prop de trenta-tres milions de passatgers a l'any[20]. Una de les tres terminals de l'aeroport està destinada al "pont aeri" que uneix Barcelona i Madrid amb vols constants cada hora.
- Aeroport de Girona, utilitzat especialment per les companyies de baix cost, és la base del trasllat de turistes a la Costa Brava.
- Aeroport de Reus, orientat al turisme de la provÃncia de Tarragona. A poc més d'una hora de Barcelona.
- Aeroport de Sabadell, no té vols comercials però admet aviació executiva.
- Aeroport de Lleida, en construcció.
Ports
Els dos principals ports de Catalunya, tant pel transport de passatgers com de mercaderies són el Port de Barcelona i el Port de Tarragona que, a més, estan considerats dos dels ports més importants d'Espanya i del Mediterrani.
A part, el litoral català té una gran quantitat de ports, tant de pescadors com d'esportius.
Xarxa vià ria
A Catalunya hi ha 12.000 quilòmetres de vies per al trà nsit d'automòbils, tot i que 10.843 d'aquests quilòmetres corresponen a carreteres de calçada única. 962 són d'autopistes (665 amb peatge i 307 lliures de pagament).
D'aquests 12.000 quilòmetres, 5.600 corresponen a carreteres la titularitat de les quals és de la Generalitat de Catalunya, 4.400 a les diputacions provincials i 1.955 al Ministeri de Foment de l'Administració central.
L'estructura de les autopistes està centralitzada cap a Barcelona. La principal autopista és l'AP-7, coneguda com "Autopista del Mediterrani", que travessa Catalunya unint, per un costat, Barcelona amb La Junquera, passant per Girona, i Barcelona amb València, passant per Tarragona. L'AP-7 té un desviament que uneix Molins de Rei amb Montmeló, evitant passar per Barcelona ciutat. Aquesta carretera, la B-30, és el tercer cinturó de Barcelona i va de nord a sud del Vallès.
L'AP-2, que uneix Barcelona amb Saragossa, passant per Lleida, és la segona autopista en trà nsit de vehicles.
La C-32, també coneguda com "Autopista Pau Casals", uneix Barcelona amb El Vendrell amb túnels que eviten el Parc Natural del Garraf. Amb una longitud total de 56,3 quilòmetres, la C-32 és l'autopista més cara d'Europa al tenir dos peatges. L'autopista de pagament de Barcelona a Palafolls també s'anomena C-32 tot i que és coneguda com "Autopista del Maresme".
La C-25 uneix Riudellots de la Selva (Girona) amb Cervera (Lleida) evitant Barcelona. Té 153 quilòmetres i és coneguda com "Eix Transversal".
Ferrocarril
Catalunya va ser el primer territori de la penÃnsula en tenir ferrocarril, el 28 d'octubre de 1848, quan es va inaugurar la lÃnia entre Barcelona i Mataró, d'una distà ncia de 28,4 km. Els anys següents, abans de l'entrada del segle XX, es van construir més de 1.000 quilòmetres de via (quasi el 80% de les vies actuals), amb diverses rutes entre les principals ciutats catalanes i Barcelona. La majoria de les vies van ser finançades pel capital privat d'industrials que volien agilitzar el transport de les seves mercaderies fins la gran ciutat.
Actualment, tot i que s'han modernitzat els trens, la xarxa vià ria segueix sent prà cticament la mateixa que fa cent anys, amb una estructura molt centralitzada cap a Barcelona. Les dues rutes principals són la de la costa, que uneix França i el PaÃs Valencià pel litoral català , i la ruta cap a Saragossa, que uneix Barcelona amb Lleida passat per Manresa.
Les propietà ries de les lÃnies ferrovià ries de Catalunya són l'ADIF i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Operen a Catalunya les operadores Renfe i FGC.
Durant els primers mesos del 2008, va entrar en servei la lÃnia d'alta velocitat (AVE) a l'Estació de Sants, amb tres lÃnies de servei: Barcelona - Madrid, Barcelona - Sevilla i Barcelona - Mà laga. La lÃnia d'alta velocitat serà prolongada fins la frontera francesa, on continuarà fins a connectar amb l'actual xarxa francesa d'alta velocitat, de manera que s'establirà , també, una connexió ferrovià ria rà pida entre Barcelona i ParÃs.
D'altra banda, el govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar el desembre del 2005 un pla per a construir 1.100 quilòmetres de noves lÃnies, 300 en vies convencionals i 800 en vies d'alta velocitat, que uniran les principals ciutats catalanes de forma transversal. El pla suposrà la inversión de 25.000 milions d'euros entre el 2006 i el 2026.
Altres transports públics
L'única xarxa de metro de Catalunya és el Metro de Barcelona que comunica entre si les ciutats de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Sant Boi de Llobregat i Montcada i Reixac. Actualment hi ha nou lÃnies en marxa comptant les que gestiona TMB i les de FGC. A la provÃncia de Barcelona també s'hi pot trobar el tramvia (Trambaix i Trambesòs) i el Bicing, un sistema de lloguer de bicicletes.
També hi ha una complerta xarxa d'autobusos arreu dels municipis catalans.
Geografia humana i societat
Demografia
.svg)
La població catalana en l'actualitat supera els 7 milions d'habitants.[21] Segons l'Institut d'EstadÃstica de Catalunya la població de Catalunya el 2005 era de 6.995.206 habitants, el 15,9% del total de la població espanyola. D'aquests, 603.636 o el 8,9% eren estrangers, el 22,3% del total d'estrangers que habiten a Espanya. Aproximadament 1,5 milions viuen a la capital, la ciutat de Barcelona (el 22,8% de la població de Catalunya); i 5 milions viuen a l'à rea metropolitana de Barcelona, (el 72,7% de la població total de Catalunya), fent-la una de les à rees metropolitanes més grans d'Europa. Per contra, les zones més despoblades de Catalunya són les comarques pirinenques.
Al voltant de 2,5 milions de persones viuen en un radi de 25 km des de la capital. Dins la primera corona metropolitana es troben ciutats com ara l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà . Les principals poblacions de la segona corona són Terrassa, Sabadell, Montcada i Reixac, Granollers, Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Gavà i Castelldefels.
Catalunya ha rebut diverses onades d'immigrants al llarg del segle XX. El 1900 la població de Catalunya era de dos milions d'habitants. En la dècada de 1960 ja comptava amb més de cinc milions d'habitants; aquest creixement no només va ser degut a l'explosió demogrà fica natural ans també al gran contingent migratori des de diverses regions d'Espanya, especialment d'Andalusia, Múrcia i Extremadura. Una segona onada migratòria hi va arribar des de principis de la dècada de 1990, aquesta vegada no només d'altres regions d'Espanya sinó de l'estranger.
La taxa de natalitat, el 2005 era de l'11,6% i la taxa de mortalitat, del 8,9%.[22][23] La taxa de creixement poblacional era del 2%. Pel que fa a la pirà mide d'edats, el grup més nombrós es troba entre els 20 i 50 anys d'edat, i com és el cas de la majoria de les societats europees benestants, es percep un envelliment substancial de la població (és a dir, el cohort d'ancians cada vegada és major)[24] i alhora un increment en l'esperança de vida, que arriba als 80 anys.[25]
Llengua
La llengua pròpia de Catalunya és el català , excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà , llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità , denominada aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Segons les dades de l'Institut d'EstadÃstica de Catalunya, el 48,8% dels catalans considera el català com a llengua pròpia, el 44,32% la considera el castellà i el 0,04% l'aranès. El 3,18% de la població resident de la comunitat té una altra llengua no oficial com a llengua materna.[26]
Coneixement del catalÃ
Segons les dades del 2001,[27] el 94,5% de la població de Catalunya coneix el català , encara que només el 50% la considera la seva llengua de parla habitual. La taula següent mostra el coneixement i ús del català a Catalunya:
| Català | ||
|---|---|---|
| Coneixement | Persones | Percentatge |
| L'entén | 5.872.202 | 94,5% |
| La sap parlar | 4.630.640 | 74,5% |
| La sap llegir | 4.621.404 | 74,4% |
| La sap escriure | 3.093.223 | 49,8% |
| Població total | 6.215.281 | 100% |
Coneixement de l'aranès
La taula següent mostra les dades sobre el nivell de coneixement de l'aranès a la Vall d'Aran. Els percentatges corresponen a la població total d'aquest territori i no pas a la població total de Catalunya.
| Coneixement de l'aranès | ||
|---|---|---|
| Coneixement | Persones | Percentatge |
| L'entén | 6.712 | 88,88% |
| El sap parlar | 4.700 | 62,24% |
| El sap llegir | 4.413 | 58,44% |
| El sap escriure | 2.016 | 26,69% |
Cultura i oci
Belles arts i arts populars
Catalunya ha donat al món moltes figures importants en els à mbits de la cultura. Els pintors catalans més coneguts internacionalment són Salvador DalÃ, Joan Miró i Antoni Tà pies. Molt enllaçat amb l'ambient pictòric català , va ser el malagueny Pablo Picasso que va viure a Barcelona durant la seva joventut, formant-s'hi com a artista i iniciant-hi el moviment del cubisme. Altres artistes plà stics catalans són Ramon Casas, Josep Maria Subirachs i Marià Fortuny. Els museus pictòrics més rellevants de Catalunya són el Teatre-Museu DalÃ, el Museu Picasso de Barcelona, la Fundació Antoni Tà pies, la Fundació Joan Miró, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporà nia de Barcelona (CCCB) i el CaixaFòrum.
En l'à mbit de l'arquitectura es van desenvolupar i adaptar a Catalunya els diversos estils artÃstics predominants a Europa, deixant petjada en les moltes esglésies, monestirs i catedrals, d'estils romà nic (els millors exemples de la qual es troben a la Catalunya Vella) i gòtic (els millors exemples de la qual es troben a les ciutats i a la Catalunya Nova). Altres exemples són l'arquitectura renaixentista, barroca i neoclà ssica. El modernisme, a la fi del segle XIX es presenta com l'art nacional, en especial en les arts decoratives. Els arquitectes catalans de renom mundial d'aquest estil són Antoni GaudÃ, LluÃs Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. En l'à mbit del racionalisme arquitectònic, destacaren Josep LluÃs Sert, Torres Clavé, i altres. Més recentment, destaquen els urbanistes Josep A. Coderch i Ricard Bofill entre molts altres.
En la literatura, destaquen dos moments històrics d'esplendor de les lletres catalanes. El primer comença amb les cròniques historiogrà fiques dels segles XIII i XIV contemporà nies a les novel·les cavalleresques del valencià Joanot Martorell i la poesia del també valencià Ausià s March. El segon moment d'esplendor va començar durant el segle XIX amb la Renaixença cultural i polÃtica. Destacaren Jacint Verdaguer, NarcÃs Oller, Joan Maragall i Àngel Guimerà . Durant el segle XX es van desenvolupar el noucentisme i els moviments d'avantguarda i hi destacaren els poetes Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix. Durant la Guerra Civil i el perÃode del franquisme destacaren Josep Pla, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu.
L'à mbit de la música és un dels sector més vigorosos de la indústria cultural catalana, pel nombre d'activitats i esdeveniments musicals aixà com per la xarxa de recintes musicals, productores, compositors, intèrprets i grups de diferents gèneres que van néixer a Catalunya. Entre els compositors de música culta catalana més hom pot citar el violoncel·lista Pau Casals, la pianista AlÃcia de Larrocha i el violinista de gamba i musicòleg Jordi Savall. Entre els cantants d'òpera destaquen Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall i Josep Carreras.
Entre els cantautors de música popular en llengua catalana destaquen els artistes del moviment de la Nova Cançó, com ara LluÃs Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Francesc Pi de la Serra; en castellà van destacar Serrat, Luis Eduardo Aute i Manolo GarcÃa. En el jazz destaca Tete Montoliu, i en el rock El Último de la Fila, Sopa de Cabra, Els Pets i amb un estil més pop, Gossos. La música electrònica, experimental i independent s'ha vist beneficiada amb la celebració de festivals com ara LEM, el Sònar o el Primavera Sound.
Costums i tradicions
La sardana es considera la dansa nacional de Catalunya. És una dansa de grup que es balla en rotllana, on els balladors s'agafen de les mans, si és possible home-dona-home-dona... mirant tots al centre de la rotllana. S'acompanya amb el so dels instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i la jota de les Terres de l'Ebre també són danses populars catalanes, aixà com les cantades d'havaneres, pròpies de la costa.
Una manifestació molt rellevant i molt coneguda internacionalment és l'aixecament de castells (torres humanes), tradició original del Camp de Tarragona, i que s'ha estès a altres regions de Catalunya. Els participants rivalitzen per formar-ne es més alts i de millor estructura, coronats amb l'enxaneta, un nen o nena que aixeca el braç.
El 23 d'abril, se celebra Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquesta festa se celebra amb la tradició de regalar roses i llibres als familiars i amics.
El 23 de juny, vigÃlia del dia de Sant Joan, se celebra la revetlla de San Joan. La tradició antiga popular inclou cremar fogueres per a allunyar els dimonis, les malalties i altres desgrà cies; es menja coca i es beu cava.
Esports
Catalunya és un paÃs amb gran tradició esportiva, especialment des de finals del segle XX, data en què s'hi van fundar els grans clubs en tots els à mbits que, en alguns casos, van ser els primers a fundar-se d'Espanya. Els esports més populars són el futbol, el bà squet, el tennis, el hoquei i d'altres. Cal esmentar també l'afició per l'esquÃ, i les nombroses estacions d'esquà situades als Pirineus catalans.
Els clubs de futbol més importants de Catalunya són el Futbol Club Barcelona i el RCD Espanyol, ambdós de Barcelona, que jugen a la primera divisió del futbol espanyol. Altre equip important és el Gimnà stic de Tarragona, de la segona divisió. El FCB ha guanyat 18 vegades el tÃtol de campió de la Lliga Espanyola i dues vegades la Lliga de Campions, a més d'altres tÃtols importants.
Cataluya ha organitzat dos dels esdeveniments esportius internacionals més importants: els Jocs OlÃmpics d'estiu, i sent-ne l'única seu espanyola a fer-ho, el 1992, els Jocs Mediterranis de 1955, els campionats del món d'atletisme i natació, i l'Eurobasket. Catalunya va ser seu local per a la Copa del Món de Futbol d'Espanya el 1982. S'hi celebren també el Gran Premio de España de Fórmula 1, i el Gran Premi de Catalunya de MotoGP en el Circuit de Catalunya de Montmeló; aixà com el Ral·li Costa Brava.
Dotze federacions esportives catalanes són oficialment reconegudes per les federacions internacionals. Aquestes federacions compten amb seleccions en catorze disciplines, cap d'elles olÃmpica, que participen a nivell internacional de manera